La Història / La vigília / Festa del naixement de la Mare de Déu / Les Pujades i Baixades

La Història
Els orígens de la Festa Major de Solsona es remunten al 1653. Catalunya havia patit la desfeta de la Guerra dels Segadors (1640-1652) i, poc després, les males collites que comportaren les secades. A això, s'hi afegí la Pesta que s'estenia pel país. Va ser pel context devastador que, per un costum ancestral dels solsonins -documentat des de l'any 1657-, es va efectuar el vot a la Mare de Déu del Claustre.

L'any 1652, quan els metges ja no tenien cap més remei per fer minvar la Pesta, el consistori de la ciutat havia demanat solemnement rogatives a la Verge del Claustre. Segons les cròniques, a partir d'aquell moment no es va moure "ninguna cosa", no s'havia mort ningú més, per la qual cosa els cònsols demanaren que es votés que el dia de la Nativitat s'organitzaria una processó amb la solemnitat pròpia del dia de la Mare de Déu d'Agost. El dia 1 de setembre de l'any següent es proclamà la Verge Maria del Claustre patrona de Solsona. Aquí nasqué la Festa Major de la Mare de Déu del Claustre.

Aleshores l'antic costum dels entremesos, sorgits primerament de la processó de Corpus i poc després oblidats, foren recuperats per a la marxa. Solsona va ser una de les primeres ciutats de la península ibèrica a instituir la festivitat del Corpus -Barcelona ho féu el 1320 i Solsona l'any 1331. Durant els 25 anys següents, la Festa es va expandir. La confraria aprofità per posar de manifest la seva importància amb la inauguració del pendó, l'any 1654. Per continuar els actes festius, el dia 9 de setembre fou declarat dia de "la Festa de la translació de les relíquies dels sants màrtirs de la capella". Així, els bustos dels sants Fèlix Papa, Vicenç, Bonifaci , Dorotea, Victòria i Secunda eren portats processonalment des de la capella del Claustre fins a l'altar major. Cremades en l'incendi de la catedral dut a terme per les tropes napoleòniques el segle XIX, només se salvaren les relíquies de les santes Victòria i Secunda, custodiades avui a la sagristia. L'any 1675 el programa ja tenia el mateix esquema que l'actual i, per tant, la de Solsona pot considerar-se una de les festes que conserven el model més antic d'Europa.

A partir d'aquí també apareixen i reapareixen de nou en alguns casos tots elements de les comparses que primerament s'integraren en el si de la processó i més tard formaren la bullícia de la plaça. Poc després, els actes religiosos s'incrementen amb la Novena, que se celebra cada dia a les 8 del vespre, durant la qual cremaven les teieres. Al final de l'octava, l'àliga feia el seu ball com a final d'exercici. Incrementant els dies festius l'any 1690, s'instaurà l'ofici de difunts a la catedral, per tots els confrares.

Durant els segles XVIII i XIX, la festa va aconseguir el seu punt àlgid i aquests marc festiu quedà integrat en el conjunt de la ciutat com un fet gairebé ancestral i intrínsec de la mateixa idiosincràsia dels solsonins. Però no tot foren alegries per les festes solsonines: l'any 1810 la Guerra del Francès féu estralls a la nostra ciutat; les tropes napoleòniques incendiaren la catedral i, juntament amb els Sants Màrtirs, les enramades que es portaven a terme al claustre quedaren destruïdes. La tradició de les enramades fou recuperada el 2003 en motiu dels 350 anys de la Festa Major i la proclamació de la Mare de Déu del Claustre com a patrona de la ciutat.

Ja entrat als nostres temps, el bisbe Ramon Riu i Cabanes va voler que Roma declarés oficial i canònica l'acceptació de la Verge del Claustre com a patrona de la ciutat, juntament amb les peticions del capítol catedralici, la Vint-i-quatrena i  l'Ajuntament. La proclamació va ser ratificada per Roma, que alhora va establir per decret la festa en honor seu amb ofici propi de primera classe i l'octava el dia 9 de setembre. El bisbe Riu introduí el costum d'acompanyar ell mateix la corporació municipal, no per interferir en els assumptes municipals, sinó com a expressió i esforç mutu en que les diferents autoritats eclesiàstiques i civils havien col.laborat  per la recuperació del bisbat i la proclamació canònica del Claustre com a patrona de la ciutat.

A partir de principi del segle XX, aparegueren les tradicionals agrupacions culturals que constitueixen l'ànima recreativa de la Festa Major fins ja entrada la Guerra Civil.

Durant la batalla espanyola, els gegants que eren guardats als cambril de la capella del Claustre foren calcinats i només el bestiari, que es conservava a un magatzem, es pogué salvar. L'impuls festiu es trobà aviat immers en la nefasta i asfixiant situació política del franquisme i els programes, marcadament polititzats, com els tradicionals domassos, que esdevingueren substituïts en alguns casos per desafortunades banderes espanyoles. També adquiriren una forta rellevància els actes religiosos, tot i que cal recordar que durant l'època republicana aquests actes no es deixaren de fer, en tant que el propi Ajuntament remarcava la importància dins la ciutat de la Verge del Claustre. Fou a partir d'aleshores que la imatge va adquirir el simbolisme d'identitat històrica i cultural de la ciutat, que perviu en l'actualitat. També van desaparèixer les societats dels anys trenta, que tant impuls havien injectat a la Festa Major. Molts dels elements tradicionals que podia semblar que serien abolits durant l'època feixista, es van acceptar i quedaren integrats a l'Ajuntament, com les tradicionals bandes, veneres i faixins.  Durant la Transició, això provocà un malestar als ajuntaments democràtics fins que en sorgiren els orígens i es demostrà que eren anteriors a la dictadura.

Quant a la projecció turística que començava a remoure Catalunya, el consistori intentà donar a conèixer la Festa Major per tots els àmbits. Fins i tot s'instaurà el Dia del Turista, el dia 8 de setembre, l'any 1964. Durant aquesta jornada, que durà quatre anys, els balls de la plaça eren dedicats als visitants.  

Tot i que el règim no havia acabat, diferents joves s'interessaren pels gegants, ja que fins aleshores i, com en molts d'altres indrets, els geganters eren gent professional que portaven les figures cobrant. Amb l'arribada de la democràcia, els portadors es negaren a posar-se la banda i la venera apel.lant que eren símbols franquistes. Poc després, els mateixos geganters indagaren un estudi per tal de demostrar l'antiguitat d'aquella indumentària. Juntament amb aquest canvi, n'hi hagueren d'altres que també alteraren el funcionament de la festa: després del Concili Vaticà, que intentava suprimir les processons, s'inicià un acte civicoreligiós que s'autoanomenà Homenatge, i que  volia ser una trobada dels solsonins vers la imatge centenària de la Mare de Déu.

Amb les diferents sacsejades que ha patit la Festa Major al llarg dels anys, els tres estaments cabdals per a la Festa Major, l'Agrupació de Geganters, l'Ajuntament i la Vint-i-quatrena, signaren el document que regula les festes el dia 23 d'abril de 1981. El protocol havia de garantir el manteniment de cada un dels apartats inamovibles i permetre les generacions futures gaudir d'uns actes veritablement històrics. Ja en la nostra centúria i a finals de l'altra podem destacar dos fets. D'una banda, la incorporació de noies al ball de bastons i als cavallets. I de l'altra, la celebració dels 350 anys de Patronatge i de la Festa Major, dies durant els quals es recuperaren algunes tradicions per recordar aquells fets, com ara el costum d'engalanar el claustre, i es restaurà el reclinatori de l'Ajuntament; al mateix temps, la processó, origen de la nostra festa, va ser farcida durant el trajecte amb tota la comparseria.
Pujar

El dia 7 de setembre, la Vigília

Els actes propis de la Vigília són aquells que anuncien a tota la ciutat l'inici de la Festa Major, tal com revela el primer programa documentat, de l'any 1675. Tenia lloc un pregó, pronunciat pels "cridadors" amb timbals i aviat també amb trompetes, mentre repicaven les campanes i es disparaven "mascles" des del campanar. Al vespre hi havia les completes solemnes mentre cremaven les teieres als carrers i acabava el dia amb un castell de focs.

L'actual programa no ha canviat. A les 12 del migdia es fa el repic de campanes, primerament repicons, i a les 12 en punt, després del toc d'oració, es repiquen solemnement totes les campanes alternades altra vegada amb repicons. A la 1, els gegants i bestiari s'esperen a les portes de la casa consistorial; des del balcó, l'alcalde llegeix el pregó i el tro marca l'inici de la festa; just després el pregoner llegeix el ban municipal que crida tothom a la celebració i a engalanar les façanes i, paral.lelament, a la plaça Major té lloc la primera tronada de les festes. Tot seguit, els gegants protagonitzen el tradicional passacarrers o cercavila, que segueix l'antic recorregut de la processó. Formen la comitiva el bou, la mulassa i el drac, els gegants, els cavallets, el pregoner i una banda de música. En acabar, els gegants van fins a la plaça de Sant Joan, on té lloc el ràpid dels gegants, que consisteix en el ball a un ritme cada cop més accelerat de la banda de música.

A ¼ de 9 del vespre les campanes anuncien la primera baixada d'autoritats cap a la catedral, en què l'Ajuntament només vesteix la venera i va acompanyat dels nens del ball de bastons, que baixen fins a l'interior de la capella del Claustre, acte que s'anomena la Salve; el clergat resa les pregàries de les primeres vespres de la nativitat de la Verge Maria i, en acabar, es canta la Salve. Tot seguit, la comitiva consistorial puja carrer del Castell amunt fins a les escoles, amb un trajecte il.luminat per les antigues teieres -que només s'encenen per la Festa Major, Reis o per alguna solemnitat molt especial. A les escoles té lloc el castell de focs i, un cop finalitzat, les autoritats i el ball de bastons retornen a l'Ajuntament.
Pujar
Pujar 

El dia 8 de setembre. Festa del naixement de la Mare de Déu

L'origen de la festivitat d'avui és anterior a l'Església romana i en podríem datar el seu origen aproximadament al s. V . Avui Solsona celebra el naixement de la Mare de Déu amb un cúmul de festes: primerament, la festivitat titular de la patrona de la diòcesi i, segonament, el dia de les "Marededéus trobades".

De bon matí, els trabucaires desperten la població, fent la particular circumval.lació als valls de les muralles. A ¾ d'11, a la casa consistorial té lloc la baixada de les autoritats acompanyades del bestiari, els gegants, els cavallets i el ball de bastons, fins a la plaça de la Catedral als acords de l'orquestra. A les 11 i després del repic de campanes, es fa l'ofici solemne presidit pel bisbe de la diòcesi i el capítol de canonges. En acabar, tenen lloc els ballets a la plaça Major i, finalment, les autoritats retornen a la casa consistorial, davant la qual els gegants efectuen la seva ballada anomenada pels solsonins la final.

Després del tradicional dinar de Festa Major, a ¼ de 7 les autoritats efectuen la mateixa baixada que al matí, però aquesta vegada per assistir a la processó de la Verge del Claustre, anomenat actes d'homenatge. La imatge i les diferents institucions històriques de la ciutat pugen fins a la plaça, després es retorna a la catedral i les autoritats i els diferents elements retornen a la casa de la ciutat. Aquesta és la pujada més llarga de les festes. Quant els gegants arriben a l'Ajuntament, la parella de joves fa la capta pels carrers de la ciutat. No cal dir que en el programa de 1675 l'ordre dels actes és idèntic a l'actual.
Pujar 

Les Pujades i Baixades

L'esquema bàsic de la nostra Festa Major el constitueix un seguit de pujades i baixades que efectua la corporació municipal. Tot i la seva senzillesa superficial, és a l'entorn d'aquests recorreguts que s'ha anat entreteixint tot l'entramat de la festa. Mentre en moltes poblacions la festa grossa es veu reduïda a una plaça i en altres, omple bona part de la vila, en el cas de Solsona cal veure en les pujades i baixades la divisió de la ciutat en dos nuclis, el de l'Església i el del senyor feudal, la funció simbòlica del quals recauria actualment en les autoritats locals. Així, l'Ajuntament, com a representant del municipi, surt de la casa de la ciutat, carrer del Castell avall, i assisteix a l'ofici religiós, de la mateixa manera que les autoritats eclesiàstiques pugen poc després a la plaça Major a veure les danses. Es tracta de la mostra de concòrdia i esforç mutu entre institucions per tirar endavant la festa més representativa de la ciutat, com quan la metxa s'acosta al foc per començar la tronada. Cal matisar, amb tot, que l'assistència dels regidors als actes litúrgics és opcional, reflectint la llibertat religiosa de la població, tal com estableix el Reglament de protocol, honors i distincions de l'Ajuntament de Solsona, aprovat per Ple el 27 de juliol de 2006.
Pujar 

La  Festa / Història i Orígens / Programació / Notícies / Elements Folklòrics / Bibliografia i agraïments / Portada