La Festa Major de
Solsona és una de les més antigues i alhora amb més tradició de totes les
festes majors que actualment se celebren arreu del país. Aquest ric i
secular patrimoni festiu recula en la llunyania dels temps, almenys des
del segle XIV.
L'espai La Festa Major manté avui els
mateixos espais escenogràfics que els del segle XVII, tot i la diferència
del volum de ciutadans -l'any 1690 hi havia 3.150 habitants a Solsona,
mentre que actualment hi viuen 8.700 persones. D'aquí la necessitat
d'adaptar la festa al creixement demogràfic, mantenint-la intacta. Cal
obrir-la al món; no al turisme en general, en tant que la capacitat
d'aquests espais no ho permet, sinó al turisme amant de les tradicions i
el folklore del Principat.
Aquests escenaris urbans tenen la mateixa
fesomia des de l'època medieval i, per aquest motiu, s'ha vetllat perquè
la comparseria no surti de la ciutat emmurallada, és a dir, el nucli antic
de Solsona, pel simbolisme que representa dansar en el mateix context
durant més de tres segles i no treure'n d'aquest les seves figures. Un
dels paràmetres clau de l'organització de la Festa Major, que s'ha
recollit també en el protocol escrit del folklore geganter -redactat l'any
1983- és el de no transportar la nostra festa fora del seu marc natural,
ja que no podem deslligar el folklore de l'encant del seu espai
propi.
La nostra festa ens
mostra dos trets fàcilment visibles i que en són eixos vertebradors, el
caràcter mediterrani i l'espai festiu. El primer ve marcat per la raó de
fer el passacarrers i executar els balls a l'eix central del poble, i el
moment culminant de la festa són les onze danses que se celebren a la
plaça Major. La plaça solsonina té un simbolisme especial, en ser l'indret
on la tradició diu que els dos antics nuclis de població es varen unir.
Tot i que molts pobles han recuperat aquestes danses, bàsicament són tres
(Solsona, Berga i Olot) les ciutats que han aconseguit un esquema
semblant. Podem explicar, a tall d'exemple, que el seguici festiu de
Barcelona és una reproducció de part dels elements que mai havien
desaparegut a Solsona. El caràcter d'aquest enclavament solsoní ve donat
per un seguit de moments col.lectius; l'escenari central de la festa és al
sector dels balls que està presidit pel cadafal de les autoritats; a part
d'aquest, en podríem situar altres que, per què no, també formen part
d'aquest àmbit, com són les terrasses dels bars de la mateixa plaça i
l'interior de les cases on bull l'ambient de germanor que representa la
festa. Aquests símbols són un clar exemple del caràcter mediterrani de la
nostra festa, en què tothom entra hi surt d'un espai
comú.
La Festa Major solsonina és una de les
festes més antigues de Catalunya, si prenem per referència l'any 1303, del
qual s'ha trobar una partida (16 de febrer de 1303) que constata que el
canonge Berenguer d'Olivelles va donar dues lliures de cera per il.luminar
la imatge de la Verge del Claustre en quatre festivitats de la Verge Maria
i set de N. Sr. Una d'aquelles festivitats era el 8 de setembre, és a dir,
la ciutat ja rendia culte aquest dia a la Verge del Claustre.
L'esquema festiu
més antic documentat a la ciutat és de 1675 i és una còpia de l'actual.
D'aquí la necessitat de potenciar els actes tradicionals de la Festa
Major, ja que a Catalunya només hi ha dues poblacions que conservin aquest
esquema tan pautat i alhora antic, que són Solsona (1675) i Olot (1850).
Aquesta festa de
fort caràcter tradicional ha estat marcada també per unes institucions
originades al seu voltant, primerament religioses i després cíviques, i
que actualment encara hi prenen part.
Antiguitat de
les institucions civicoreligioses que prenen part a la
festa: Confraria del Claustre: 1500 Administradors:
1654 Vint-i-quatrena del Claustre:
1689 Priors dels Quatre Castells: s.
XVII
A tot això també
cal afegir-hi que Solsona va ser una de les ciutats pioneres a celebrar la
festa del Corpus. D'aquí ve la llarga tradició del folklore local. El papa
Joan XVII l'any 1318 va estendre la festa a l'Església. Barcelona és la
segona ciutat del món en celebrar-la, el 1320, i Solsona, l'any 1331,
juntament amb Bagà, entre d'altres, mentre que la resta de poblacions la
incorporaren molt més tard. Les pujades i baixades s'establiren de forma
espontània des de l'origen de la festa, però de l'element primordial, els
ballets, en tenim constància des de l'any 1431 a la plaça de
l'Església.
De forma anàloga,
aquests elements s'introduïren a la Festa Major, i així destaquem aquest
acte per la seva supervivència en un model igual que l'actual, és a dir,
una forma de manifestació conjunta que ha pogut subsistir prop de 600
anys. Pujar
Al voltant
de la festa Normalment un poble sent les seves festes
uns determinats dies de l'any, i durant aquelles dates les viu al màxim,
però quan això supera aquests límits, com en el cas de Solsona, el record
del nostre folklore és present tot l'any. D'aquí que al voltant de la
festa s'hagin generat diversos productes, com ara llibres, postals i
figures que són còpies a escala dels gegants amb què juga la mainada. I,
finalment, tots i cada un dels elements que s'usen com a roba quotidiana
d'aquells dies, les espardenyes de set brencs i la camisa blanca dels
geganters, així com els domassos, que es poden considerar avui un element
identitari del poble. Tots aquests ingredients prenen part en un
desplegament social que incita la gent a ser-ne participativa i alhora
protagonista. Pujar
Les Institucions
L'Ajuntament L'Ajuntament és
l'encarregat de coordinar tots els actes que es duen a terme per la Festa
Major, i les pujades i baixades, a més d'altres actes, aniran presidides
per aquesta corporació. Com a representants de la ciutat, l'alcalde i els
regidors ocupen llocs d'honor. Ja des de l'any 1446, els polítics portaven
gramalles, en túnica de damasc grana fins als peus, amb mànegues de setí i
gorres de ris, però al segle XVII, els cònsols portaven com insígnia una
banda vermella de damasc. Un dels altres elements destacables que portaven
antigament era, a part del frac, l'espasí, que es recuperà el 1956 en
motiu de la Coronació; el primer Ajuntament democràtic, convençut que
aquests elements representaven signes franquistes, volia abandonar-los.
Però un estudi demostrà l'antiguitat i la importància del que
aquests elements representaven i es recuperaren les bandes de damasc i les
veneres, insígnies que es porten penjades al coll i que de forma
rectangular inclouen l'escut de la ciutat i les quatre barres catalanes.
El batlle, a diferència dels regidors, porta la vara i la venera. Com
a integrants de la comitiva consistorial, els agutzils municipals, que se
situen davant de tot, acompanyant les pubilles, i a la cua, l'any 1994 en
motiu dels 400 anys de Ciutat estrenaren una còpia dels antics vestits que
es conservaven, juntament amb la vara coronada amb l'escut sonor de la
ciutat, un sol i una lira.
La Confraria de la Mare de Déu del
Claustre La confraria fou fundada aproximadament l'any
1475 i era l'encarregada primerament d'administrar la capella de la Verge
i les diferents celebracions que s'hi portaven a terme i, més tard, les
diferents propietats que es donaren al Claustre. Tanmateix, l'any 1653 va
ser novament instituïda i reformada. Aquesta institució va ser sotmesa a
una modernització. La seva importància a la festa ve donada per la
propietat dels elements que comparteix amb l'Ajuntament de la ciutat, a
més del fet que la festa se celebra en honor a la titularitat de la
confraria.
Els Quatre Administradors:
ja des de l'inici de la confraria, els representants d'aquest estament
eren els administradors, primerament un eclesiàstic, i després a semblança
de les corts catalanes s'instauraren també l'administrador Gaudí,
l'artístic, i l'artesà, que són elegits com a representants de la
Vint-i-quatrena.
La Vint-i-quatrena: aquest òrgan tal i
com és actualment es constituí l'any 1689; format primerament per càrrecs
vitalicis, amb l'última reforma es va enfortir amb la novatat d'idees. Els
seus membres es reuneixen per controlar els béns i administrar totes les
propietats de la imatge. Recorren la processó darrere el bisbe de
Solsona.
La Confraria: el grup més nombrós és el que formen els
diferents ciutadans catòlics de la parròquia de Solsona que s'inscriuen al
Claustre. Són els encarregats de triar els seus representants a la
Vint-i-quatrena.
El Pendonista: un any
després d'haver instituït la Vint-i-quatrena, van encarregar un pendó per
tal que presidís la confraria en les diferents processons. Cada any la
confraria nomena un nou pendonista, la funció del qual rau en presidir el
recorregut de la processó amb la senyera davant la Mare de
Déu.
El Laus Prennis: aquesta institució està formada exclusivament per dones i celebra la seva
festa el diumenge després de la Festa Major. És l'encarregada de vetllar
la Mare de Déu durant la Sabatina cada dissabte.
L'escolania:
grup que canta a les misses que se celebren a l'altar de la Patrona
durant tot l'any. El seu paper es veu reconfortat actualment durant la
Festa Major, per una escolania d'exescolans que reforcen els cants a la
processó i les misses vespertines i de les 9 del matí.
Els
Geganters Per la seva antiga funció, els geganters s'anomenaven
"els portants", i a canvi dels seus serveis, rebien una compensació
econòmica. Aquest costum perdurà des de l'inici de les festes fins que
començà a desvetllar-se l'afecció per portar els gegants l'any 1973. La
remuneració dels geganters va viure etapes anecdòtiques, com quan per
exemple s'havia de llogar portadors de fora de la ciutat per fer ballar un
element com l'àliga. Amb la dinamització de la cultura popular
catalana a començament dels anys setanta, un grup de joves començà
interessar-se per les figures i acompanyar els geganters oficials. En
jubilar-se els antics, la nova generació emprengué el repte de recuperar
l'antiga bulla que amb el pas dels anys havia quedat reduïda i formava un
conjunt en què la falta de peces alguns anys era la tendència més
considerable; gràcies a la seva constant dedicació recuperaren diferents
elements com el balls de nans, els óssos i l'àliga. La peculiaritat
dels geganters de Solsona rau en el fet en que s'ocupen ells sols de tota
la manifestació, des dels improperis fins als balls de bastons, mentre que
a la major part de Catalunya cada peça és custodiada per una associació
diferent. Això ha permès que a Solsona, cap dels elements que s'ha
recuperat torni a decaure. . El macip major com a figura
representativa dins els Geganters, hi ha sens dubte la del càrrec de masip
major, l'origen de la qual fa referència a les persones que s'encarreguen
de la festa dels barris a la ciutat. Així, les seves funcions són la de
presidir i organitzar l'estructura de les diferents comparses. Des de la
creació de l'Agrupació de Genganters, hi ha hagut els següents
macips: 1982-1986: Jaume Cuadrench i Bertran 1986-1989: Josep
Pujol i Montaner 1989-1998: Jaume Caballol i Guilanyà. 1998-2005: Víctor
Pisa i Vilaseca 2005: Pere Cuadrench i Tripiana
Els Quatre Castells
Tot i que la institució dels Quatre Castells no s'inclou en el
Protocol, està força lligada al culte al Claustre i només actua durant la
Festa Major. Fent referència al llibre de comptes dels Quatre Castells, la
institució aparegué l'any 1675 amb un decret episcopal de Lluís de Ponts.
La seva missió antigament consistia a recaptar diners amb cereals i ciris
per la confraria, encara que la funció primordial era la de representar la
comarca a les festes més importants. Aquesta darrera tasca és la que s'ha
mantingut fins als nostres dies i que ja ve donada per un costum establert
al segle XVII d'ocupar llocs preferents al costat de les autoritats i fer
llum amb un ciri en el moment de l'elevació a l'Ofici i en la processó de
la Mare de Déu. Hi són representats els municipis més propers a Solsona;
Olius, el primer castell, Castellvell, el segon, Lladurs, el tercer, i
Llobera, el quart. Pujar
Protocol
escrit del folklore geganter
El
conjunt de la manifestació gegantera de Solsona està agrupada sota
una mateixa empara, el Protocol del folklore geganter de les diades
del Corpus i de la Festa Major a la ciutat de Solsona, pioner a
Catalunya, i que ha estat i segueix sent mirall de totes aquelles
ciutats que volen preservar el seu patrimoni festiu. Aquesta eina,
que contribueix a conferir gran solemnitat a tots els elements,
va ser redactada l'any 1983 i poc després molts municipis catalans
el preneren com a model. El protocol pretén ser tan sols una
normativa escrita d'allò que instintivament ja es fa, com si sortís
de l'interior dels solsonins, per tal que les generacions futures
puguin conèixer allò que s'ha de fer, si fos el cas que s'hagués
perdut. Altres poblacions opinen que el protocol no cal escriure'l,
en tant que ja és una part innata de la festa. Nosaltres també ho
creiem així; de totes maneres, el document és una garantia de persistència
en els temps futurs.
A part de cada un dels
elements i de la pròpia festa una part fonamental es sens dubte la musica,
Solsona des d'antic pot gaudir d'un marc musical incomparable, amb un gran
nombre de partitures que són adients per cada moment de la festa.Quan a la
divisió musical, en destaquen els pasdobles, és a dir, el seguit de
músiques que serveixen perquè els gegants i la comparseria es desplacin, i
el seguit de ballets dels elements, el marc on es toquen dels quals és
exclusivament la plaça Major.
Els
pasdobles Queden poques poblacions en que els gegants vagin
acompanyats d'una banda o orquestra, bona part de les quals a la Catalunya
Vella -Berga, Olot, Cardona i Solsona. A Solsona no podem deslligar
els gegants d'una orquestra i el flabiolaire. A tall d'exemple, podem
analitzar les orquestres que han fet ballar els gegants, durant els segles
XIX i XX per la Festa Major:
La Banda del regiment de
Navarra (1913) Banda de música Planas (1932) Banda Municipal i Banda
de Cornetes de FET i JONS (1939-altres) Orquestra els Montgrins
(1941) Banda Municipal (1944, 47, 50, 51, 52, 55-64,) Música del
Regiment de Lleida Agrupació Artística n.1 (1945) Cobla-Orquestra la
Principal de Bages (1953-1954) La Principal de la Coromina
(1977) Eslàstic Band (2003) Banda de Cardona (2003)
A banda
d'aquestes, la que ha tingut més ressò ha estat sens dubte l'Orquestra
Patinfanjàs, integrada per gent solsonina i que des de l'any 1977 fins al
2004, amb un breu parèntesi l'any 2003, ha acompanyat any rere any les
pujades i baixades dels gegants.
La gent ja associa un moment
determinat de la festes amb certs fragments dels pasdobles. Antigament
però, els gegants només executaven el passacarrers amb una sola partitura,
anomenada "Bajo la doble àliga" i que actualment encara s'executa per
l'anada a la Salve. Els altres són de mitjan segle XX fins a
l'actualitat.
Un dels millors músics del
segle XX fou el mestre Joan Roure i Jané. D'ell són les partitures
dedicades als nostres gegants. Les de Roure es combinen amb altres de
caire popular. Pasdobles que s'interpreten durant la
festa:
El Gegant Vell (1978) La
Geganta Vella (1979) La Geganta Jove (1985) El Gegant Jove Anar
Fent (1988) Apa som-hi! La Geganta del Manel La Pujada
(1988) Cercavila 1 Cercavila 2 Aligot Cercavila
Nou
Les peces més emblemàtiques
pel sentiment genuïnament solsoní són les de Joan Roure, que va tenir un
paper fonamental a la Festa Major.
D'altra banda, els diferents
ballets que s'executen al migdia són una part fonamental de la festa
actual. Bona part de les músiques són de caràcter popular i algunes van
néixer molt probablement de manera anàloga a la figura que l'executa. Joan
Roure va arranjar bona part d'aquestes peces per una major sonoritat en la
seva execució.
